Cada any a principis de setembre se celebra l'Aplec del Santuari de la Mare de Déu del Mont. La d'enguany era un festa especial perquè coincidia amb la Cloenda del VIIè Centenari del Santuari.
La Cobla Bisbal Jove no hi podíem faltar.
El bisbe inaugurant la restauració de la reixa del segle XVIII
Reposició de la corona a la imatge de la mare de Déu (reproducció de la talla gòtica original del segle XIV, la qual no s'exposa encara per motius de seguretat)
Màxima expectació: fins i tot hi ha un capellà filmant!
'Nois, penseu que representeu a un país!' (frase de l'estiu)
Xamós Lluís, Xiroi Josep i Gentil Albert
En Joni (sentat) li explica a en Sergi que als P. Tinto
'les gusta echarse azucar en el café hasta que haga isla'.
A Sant Galderic o Galdric, patró dels pagesos catalans, se'l va menjar San Isidro
Les polèmiques antenes de telecomunicacions...
Què hi deuen fer 5 cadires allà baix?
"L'estiu del 1884, Jacint Verdaguer va fer una estada d'un mes i mig al santuari, on va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó i tranquil·litat per a escriure. Durant la seva estada va escriure alguns fragments del poema Canigó, que ja tenia molt avançat, alguns poemes menors i un relat de gran interès sobre el santuari, la muntanya i la seva gent (L'ermita del Mont). L'any següeny s'hi va tornar a estar pocs dies, i gestionà la compra, a Barcelona, d'un harmònium per a l'església, que encara s'hi conserva." (Wikipèdia)
La cambra de mossèn Cinto amb llibre de visites i llit de matrimoni
L'amic Toni 'fent temps'. (La missa va durar hora i tres quarts)
Vam estrenar la sardana 'Mare de Déu del Mont' d'Antoni Mas en presència de l'autor
Grup escultòric '7 monjos' de l'artista garrotxina Duaita Prats poc abans de ser inaugurat...
L'artista, l'escultura i el bisbe. (foto: L'Empordà; la resta són meves)
Exercici d'estoicisme amb conats de rebel.lió per part dels afamats.
I això que no sabien de l'aperitiu exclusiu per les autoritats.
Dinar popular al pla de Solls.
Les vespes no van aconseguir espatllar-nos-el.
El sofregit
Em va tocar una veïna de taula encantadora
'Sota els pins', que diría en Joaquim Serra
Degut a la repetició excessiva de la forma musical de l'actual sardana, és habitual que un o més músics de la cobla s'encarreguin recordar a la resta per on collons anem.
La Bàrbara fa aquesta tasca. Ella seu just a l'altra banda de la banda. Tamborí i contrabaix, els dos instruments més rítmics de la cobla es troben allunyats per un canyissar blindat amb filferros. Aquest fet, a part de ser una de les debilitats de la formació, fa que quasi mai la senti quan avisa 'Va!' abans dels contrapunts o 'Fora!' abans del cop final.
Aquest dia tots la vam sentir perfectament:
'Fooooora!' va cridar salvatgement mentre s'aixecava de la cadira a la tercera tirada de curts i engegava a correr per la pineda perseguida per una vespa...
Introit
AABB
AABB
Contrapunt
B
Contrapunt
B
Cop Final
L'Introit i els contrapunts són també avisos pels balladors interpretats només pel flabiol. Les 'as' són els curts i les 'bes' són els llargs. És el que s'anomena sardana de 10 tirades, la més habitual a les comarques gironines.
Això són entre 10 i 15 minuts repetint la mateixa música.
Quan la sardana és molt bona ja es fa llarga.
Quan és dolenta es converteix en una tortura guantanamera.
La porta del Castell de Vilajoan. (no té res a veure amb la resta del post
excepte que vaig tirar la foto el mateix dia, però a que és bonica?).
No sé a quin personatge de la tripulació de Davy Jones em recorda.
