Pàgines

19 de set. 2012

Ella i Jo

En el sendero de mi vida triste hallé una flor
que apenas su perfume delicioso me embriagó.
Cuando empezaba a percibir su aroma se esfumó
así vive mi alma triste y sola, así vive mi amor.

Queriendo percibir de aquella rosa su perfume y color
que el lloro triste de mi cruenta vida cegó.
Como la rosa, como el perfume, así era ella;
como lo triste, como una lágrima, así soy yo. 


He descobert "Ella y Yo" al sensacional projecte "En La Imaginación" de Silvía Pérez Cruz i Javier Colina Trio. És una preciosa cançó interpretada a duo pels meus instruments preferits. 
El disc ha estat premiat com a millor disc de jazz de 2011 i ja porta venudes més de 10,000 còpies. I això té molt mèrit avui dia. 

Portada del cd "En La Imaginación"

"Ella Y Yo" és un bolero cubà del 1918, un clàssic del repertori de la trova cubana, sovint conegut com "En el sendero de mi vida triste". Generalment s'atribueix a Oscar Hernández, però sembla que l'autor de la lletra podría ser Ulrico Ablanedo. La tràgica pèrdua a la que es refereix la cançó seria la de la jove esposa de l'autor, morta en el part. La paraula triste hi apareix quatre vegades en vuit versos...
El primer enregistrament sembla que és de Maria Teresa Vera. (minut 10)


Per fer el guió m´he basat en la versió de la Sílvia (a grosso modo)
i en l'harmonia que implica la línia de baix d'en Colina




La Sílvia dibuixada amb pastilles juanola.
Cartell del Festival Aphònica de Banyoles 2011 obra dels fenòmenus de Enserio.


"Las claves de Colina para entendérselas con la canción cubana (…) están, por la parte de los arreglos, en explotar el avecinamiento del filin con el jazz, y por otra, como intérprete de su instrumento, en la asimilación creativa del estilo trovasonero de los ejecutantes de cuerdas pulsadas en la tradición insular. Solo alguien que tenga tan claras las herencias de Charles Mingus por lo que compete al jazz y de Cachao López en lo que nos corresponde, puede darse el lujo de sostener el hermoso edificio sonoro que construyó para Ella y yo, de Oscar Hernández."
Pedro De La Hoz
(Crítica del diari Gramma del concert "En La Imaginación" al Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba)

Javier Colina és un crack que coneix en profunditat diferents gèneres musicals: flamenc, llatí i jazz. Destaquen la seva gran habilitat melòdica juntament amb una àgil rítmica.
La musicalitat del seu contrabaix és fascinant. Des de la primera escolta, "Ella Y Yo" em va atrapar i no vaig parar fins fer-ne la transcripció. És una autèntica lliçó magistral.



Transcripció de la part del contrabaix de "Ella Y Yo"
del disc "En La Imaginación"


La tonalitat de re menor és molt amable en el contrabaix: les fonamentals del primer, quart i cinquè graus són cordes a l'aire, cosa que ajuda a l'afinació, a la sonoritat de l'instrument i permet la relaxació de la mà esquerra. La tessitura també és molt agraïda.
En aquest cas no crec pas que hagi estat la cantant qui hagi triat el tó.


El tema comença amb una introducció de contrabaix sobre una A. El primer coro és per la veu, que exposa tot el tema (A i B). Comença el segon coro amb solo de contrabaix a la A i segueix amb la re-exposició de la B per part de la veu. Una simple cadença de dominant-tònica amb triples i dobles notes i un lleuger sospir serveixen de coda.

Des de l'introducció, el contrabaix fa tots els papers de l'auca; la resta de músics són a la barra o a casa, víctima de les retallades.
A l'anacrusa i al primer compàs es manté fidel a la melodia. En el segon l'adorna amb l'arpegi i enllaça les notes guíes amb un cromatisme. En el tercer i quart respon a la melodia definint l'harmonia amb simplicitat i marcant, en el tercer compàs, la llatiníssima síncopa al segon temps i mig. Fa més o menys el mateix a les següents frases per rematar la melodia amb un seguit de contratemps que donen entrada a la veu.

I anar fent. Donaria per una tesi: la riquesa i inteligència rítmica de l'acompanyament (la figuració i l'ús de de notes llargues i curtes), la bellesa del solo, la parada a la mitat de la B precedida de l'escala de blues, les dobles notes, els glissandos, trinos, harmònics, la mini-coda amb acords...


Ara bé, la versió que hi ha al disc és tant sols la fotografia d'un instant. I més en mans d'aquest parell d'esperits lliures. Sílvia a banda, és molt interessant veure l'evolució del tema en successives interpretacions per entrendre l'aproximació a la música d'aquest contrabaixista.
Al YouTube hi he trobat tres versions de la mateixa setmana: dos de promo, a Catalunya Ràdio i ComRàdio i l'estrena al Palau de la Música Catalana

La millor versió, de ben segur, 
és la que sentireu en directe sentats a la butaca d'un teatre.


Una vegada transcrit i analitzat, toca tocar-ho. Aviam si s'enganxa alguna cosa...
El video que segueix és de l'actuació del 8 d'agost de 2012 per l'Associació d'Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, enregistrada per en Josep Maria de TramuntanaTv
A la veu, la gran Bego Vázquez!!!








Ella y Jo (i en Lluís Esquadra al piano i Toni Gadea a la bateria), 
el primer concert de jazz de la Sílvia Pérez Cruz. 
Far de Sant Sebastià, setembre de 2000. 
;)



13 d’ag. 2012

Cantante de Pachanga

Per cel.lebrar les 10.000 entrades al bloc i la festivitat de la Mare de Déu d'Agost (patrona dels músics de Festa Major) recupero aquest autèntic hit que no dubto que esdevindrà cançó de l'estiu.
Els autors són la Begonya González i en Jordi Griso, vells companys de professió, amb qui fa poc vaig tenir el goig de compartir una actuació.
No hi ha res més sa que riure's d'un mateix. Festival del humor!


Bego - Cantante De Pachanga


Y después de tanto tiempo de llamar a productoras
que me escriban las canciones las cuales quiero cantar,
se me ha pasao el arroz porque entono a mi manera,
porque el mundo no comprende mi gran personalidad.

Pero ya llegó el momento de enseñar al mundo entero
lo que puedo dar de mi mediante la voz y el corazón.

Porque soy cantante de pachanga.
Vivo por el baile, por sus gentes sin igual,
el viajar de noche con el sueño y llegar a casa exhausta 
pensando que en un rato me pongo a funcionar.

Es que soy cantante de pachanga.
Por los vestuarios con el tanga, 
p'actuar nunca me pongo un chandal
sino con mis lentejuelas, el vestido de mi abuela,
las pestañas tatuadas y mis zapatos de tacón.

Yo soy la cual por mediación de ella
las personas se emocionan y se ponen a llorar
cuando me escuchan de cantar.


31 de jul. 2012

Cel.lebrant 'Dies Blancs, Dies Negres'

Encara que no ho sembli, aquesta és la sessió fotogràfica del disc 'Dies Blancs, Dies Negres' d'en Pep Nadal. Si de cas, fem un arròs a la cassola de Palafrugell i aprofitem per fer les fotos... La cançó de taverna ja les té aquestes coses...

Pep Nadal

Xavi Molina

Xevi Juanals

Toni Gadea

Subi On Bass



Homes Blancs, Homes Negres



Muntant la canya

Ungla de guitarrista

Enfocant l'afinació

Guitarra Camps (de la branca treballadora de la família...)

Acord de Re

Vells amics


Armari cantoner







Cigaló de Maria

Clave 2:3

L'home-pop fent de les seves...


Ball de taverna

"Oh, Tu Suc de Raïm,
Que per tot el món estàs estès.
También tentaren al nen Jesús.
T'entregues? 
Noooo!
A la presó!"
(Brindis en record de l'amic Manel Mañogil)

Salut i bolos!

Tu també ho veus borrós?

L'autora de totes les fotografies és Rosa Moreno, a qui, per cert, "vaig" casar fa poc...
Moltes felicitats !!!

Instagram @subionbass

15 de jul. 2012

Gravant 'Dies Blancs, Dies Negres' d'en Pep Nadal


Més de vint anys després de Zend Avesta i Bourbon -els grups de rock amb els que vam començar en el món de la música- finalment he pogut gravar el "discu" que teníem pendent amb el meu col.lega Pep Nadal. 
És un autèntic privilegi poder treballar amb amics. Amb en Xevi Juanals -quarta generació de músics palafrugellencs- ens coneixem des de petits, tot i que és el primer cop que toquem junts. Amb qui sí que ho havia fet és amb el seu avi, el mestre Miliu Juanals. Ell i el meu pare van compartir escenaris tota una vida a l'orquestra Costa Brava.
Amb la resta de la banda -en Xavi i en Toni- ens coneixem prou bé i compartim altres projectes. 
Les fotos són del company Toni Foixench. En aquesta ocasió es va fer invisible per tal de poder voltar per l'estudi mentre enregistràvem sense que ni ens n'adonéssim per així poder capturar la nostra concentració en l'instant mateix de la creació.

Portada del cd (foto: Rosa Moreno)

Pep Nadal - Dies Blancs, Dies Negres
Pep Nadal - Miraré Al Cel


"Dies Blancs, Dies Negres és un disc amb dotze cançons fetes amb el cor, amb lletres que parlen d’amor i amb un parell de dedicatòries molt especials a dues persones molt properes i importants que ja no hi són: la seva mare (“Miraré Al Cel”) i Càstor Pérez, mestre de l’havanera (“Per A Tu, Càstor”).
Totes les cançons són seves excepte dues lletres que són del seu germà Joan (“El Meu Veler” i “Aigua De Mar”).
La trajectòria musical d’en Pep Nadal comença en el rock (Bourbon), passa per les orquestres de ball (Costa Brava) i es consolida en el món de l’havanera i la cançó de taverna. Actualment és la primera veu del grup Peix Fregit, on fins fa ben poc compartia escenari amb Josep Bastons.
Les cançons, composades originàriament per guitarra i veu, han estat embolicades amb arranjaments per quartet acústic per Xavi Molina, convertint Dies Blancs, Dies Negres en una refrescant proposta a cavall entre a cançó d’autor i la cançó de taverna.

El cantant palafrugellenc ha comptat amb la col.laboració de quatre reconeguts músics gironins d’àmplia trajectòria (excepte el primer, de Blanes, la resta són nascuts o viuen a Palafrugell):
Xavi Molina (clarinet, saxos, arranjaments i direcció musical). Director de la cobla Bisbal Jove, participa en projectes com el Sextet de Tenores de Jordi Molina, la Girona Jazz Project, Katroi Ensemble i Gironsax.
Xevi Juanals (guitarra espanyola). Guitarrista del grup d’havaneres “Els Cremats”.
Toni Gadea (bateria i percussió). Ex-membre de la Maravella i la Gerunda, avui el podeu sentir amb a l’espectacle “A Prop Del Mar” amb la Nina i els Port Bo i en qualsevol projecte que l’apassioni.
Lluís Subiranas (...)"

Contraportada (foto: Rosa Moreno)

Bàsicament hi ha dos sistemes per gravar un disc: Tocant tots els músics alhora o successivament. Els cinc darrers discs que he enregistrat ho han estat amb tota la banda tocant al mateix temps. Tot i que la crisi hi té molt a veure -s'estalvia temps-, penso que és la manera més sincera de fer-los.

Per primera vegada he gravat tres temes amb el fretless (baix sense trastes). És un Squier, una submarca de Fender, un instrument discret però prou correcte.
Respecte el baix elèctric, el fretless implica una dificultat afegida: l'afinació; però per altra banda té una tímbrica característica que m'encanta.

Visió general de la sala de gravació. 
Contrabaix, percussió i veu a les "peixeres" del fons. Guitarra i saxo separats per una mampara. Es fa d'aquesta manera per tal d'aïllar al màxim possible el só de cada instrument perquè si s'ha de "punxar" algun passatge es pugui fer individualment.

Xavi Molina amb el saxo soprà

Amb el clarinet

Xevi Juanals a la guitarra

Toni Gadea a la percussió

En Toni tocant la caixa. 
A la mà dreta, una "escombreta"; a la esquerra, una "baqueta" tocant l'"aro".

Subi On Bass


Per norma general, en aquest disc, el procés de gravació ha estat el següent:
Es toca una vegada la cançó sense gravar per fer memòria, trobar-li el groove i pulir algun detall si s'escau. Tot seguit es grava una o dues vegades cercant la "bona". Rarament es fa una tercera o quarta presa. No hi ha temps.

I després de gravar cada cançó, arriba el moment d'escoltar-la per donar-la per bona o no i regravar si si s'escau. És un moment delicat, de presa de decisions, sovint sota la pressió del rellotge.
Gravant junts, sol passar que la millor presa d'un mateix és la descartada... El que interessa és la millor en conjunt.
Aproximadament, vam tenir un día per la gravació i un per les mescles. 

Més botons que en una mercería

Escoltant

Escoltant o no

Com ho veus, Pep?

La diferència entre escoltar atentament i dormir profundament és, a vegades, imperceptible...